La vida de Mia

24/02/2012

No saps que t’està passant, perquè de sobte tens aquesta sensació de nervis, de ganes de córrer, d’amagar-te.

Et trobes allà  plantada al mig del passadís, al mig d’un cercle de la poca gent que coneixes, llançant mirades nervioses als més de 15 estranys que estan esperant que obrin la porta de la teva nova classe. T’esforces per  riure les gràcies que fan les teves amigues, el teu riure et sona el més fals i ridícul del món, però saps que elles no ho notaran pas.

Observes com es riuen entre elles amb naturalitat,  fan bromes i es prenen el pèl, s'ho estan passant d'allò més bé, els hi encanta cridar l'atenció. I tu com una ovella espantada! Això abans no se't donava malament, abans parlaves amb desconeguts amb una naturalitat que ara sembla haver desaparegut. Per què? No ho entens, estàs espantada i  tems que els altres et notin tan patètica com et veus tu.

Algú et crida, gires el cap, reconeixes la veu, és un vell amic, anàveu a la mateixa escola. De sobte et sents més segura, amb més confiança, et recrimines com ets d’estúpida per deixar-te espantar per una cosa tan insignificant. T'acostes a ell i somrius amb confiança.

Perquè sempre tindrem por, perquè la por no desapareixerà mai de nosaltres; por al canvi, por de perdre, por a un examen, por a una situació, por a la novetat, por a una persona, por de lluitar.  

Però algú un cop em va dir: “Camina per on mai hagis caminat, trepitja per on mai hagis trepitjat, oblida't del camí que ja has recorregut, camina per on ningú hagi trepitjat abans. Deixa les teves pròpies petjades i no trepitgis les empremtes dels altres, perquè així no deixaràs marca. Si camines per on ja has caminat, només trobaràs el que ja has vist. Que la por no t'impedeixi avançar”.